| |
.
"Recordo
el primer contacte amb l’Stick, uf... la fragilitat i la robustesa, la
complexitat i la simplicitat
i
a l’hora també una estranya sensació de felicitat " |
Quan
l’Àngel em va demanar que fes aquest escrit, se’m va posar la pell
de gallina i en
la meva cara van aparèixer tots els colors de la gamma
del vermell. Jo?
Escriure sobre la meva aventura amb l’Stick? I qui sóc jo?
Em vaig sentir tant
perduda i desorientada – algun cop ho deixem d’estar?
Vaig valorar i apreciar
molt el seu gest i per això em vaig animar a fer
algunes línies
sobre “algo” que forma ja part de mi mateixa. Vaig començar
als 18 anys a tocar
la guitarra elèctrica fent algunes classes, abans havia
tocat la guitarra
espanyola ; vaig estar fent un parell d’anys classes fins que
em vaig cansar de
que em diguéssim com i què havia de tocar.
Un parell d’anys
més tard em vaig regalar un baix. Era com si trobés que
la guitarra fos
incompleta, buscava una altra sonoritat, tot i que no la vaig
explorar gaire...
al 2004 vaig veure per primer cop un Stick, en un concert
que va fer King
Crimson a Barcelona. Vaig quedar-me al·lucinada amb
l’instrument. No
sabia què era, ni com es deia ni res. El tornar del concert
vaig buscar informació
i xafardejar per internet. En aquell moment no em
vaig plantejar tocar
aquest instrument, no l’entenia i tot era una qüestió
de curiositat. No
sabia que existia l’Stick Center de Barcelona. Potser en
aquell moment no
em vaig sentir capaç de poder tocar-lo.Tres anys més
tard, vaig decidir
provar-ho, però per coses de la vida, havia de passar un
temps fora de Barcelona
per estudis, però de totes maneres vaig contactar
amb Guillermo Cides
(Stick Center a Barcelona), per saber si a la tornada
podia tenir la possibilitat
de fer algunes classes. Dit i fet, a la tornada de
la meva estança
per les europes, vaig començar a fer classes. Recordo
el primer contacte
amb l’Stick, uf...la fragilitat i la robustesa,la complexitat i
la simplicitat i
a l’hora també una estranya sensació de felicitat, de trobar
o retrobar allò
desconegut dins meu. Potser una certa màgia – hi és?-.
Tot està
en tot, i en el tot, res. Tot i res té una màgia que t’atrapa
(una cosa
no exclusiva amb
l’Stick), però en el meu cas, alguna cosa em va despertar
i em va enganxar.
No sabria com expressar-ho amb paraules exactes, però
crec que qualsevol
persona que pugui sentir i expressar el que és a través
d’alguna cosa ho
pot arribar a entendre.
Recordo que algú
em va dir: “you are crazy, because you play the Stick...
it’s something that
is related”. Jajaja! No se si és una qüestió de bogeria
o
de màxima
lucidesa, però sigui el que sigui crec que he trobat un lloc,
el meu lloc, que
durarà el que durarà, fins que el llibre s’acabi o fins que
el
moment ho mani.
Ara tot just comença
la meva “feina”, dedicada a mi (potser sembla una
visió narcisista,
però crec en el sentit de fer música per un mateix i poder
compartir-ho amb
la gent – que li agradarà o no, qüestió de gustos i
tendències-).
Espero que us agradin aquests petits trossos o parts de mi..
o no. No puc dir
massa doncs tot just acabo de prendre el vol, però tinc
ganes de disfrutar-ho.
Per acabar amb aquesta reflexió filofòfica-musical,
també explicar
el primer cop que vaig pujar en un escenari amb l’Stick,
fent un parell de
col·laboracions amb el Guillermo. El que va ser aquesta
“posta en escena”,
aquesta “exposició”, per a mi és inexplicable; un gran
repte personal.
M’ho vaig passar molt bé. Agraeixo molt la seva invitació
i
confiança,
i el poder compartir l’escenari i els dies amb tota la gent del
festival. Recordo
somrient la frase que em va caure just quan es va acabar
el concert i la
cançó, entre mig de corredisses i muntar i desmuntar:
“Bienvenida al mundo
del Stick”, i em quedo amb el carinyós nom que la
Linda m’ha ficat:
Little Stickista......
I tu què
en penses?
Gràcies
.
Marina es la primera
stickista catalana y española. Doble hazaña de
hemeroteca. Reside
en Barcelona y es alumna de Guillermo Cides
desde hace unos
6 meses . Algo tiene que tener esta chica para que
Guillermo no dude
en darle "su bautismo de fuego" en nada menos que
en el Prog'Sud de
este año. Participando el día 30/04 junto con Linda
Cushma en el epílogo
del concierto de Guillermo y al día siguiente en
una jam "loca" con
Guillermo, Jerry Marotta, Linda Cushma , Frédéric
Schneider, Alain
Eclat y Issei Takami .
..
 |
Marina
tiene un cd autopublicado : "Clarete"
Integrante del trio
Fiun Poin .
Adjunto la crónica
de su concierto presentación
y de carteles anunciando
sus posteriores
conciertos en la
zona de Barcelona.
No he perdido la
ocasión para proponerle que
nos escriba una
colaboración .
Gràcies
Marina !
|
|
|
. |
La
misma Marina definió el concierto como una pequeña fiesta
en petit comité. Y nunca más literal ! .
El lugar ,
los bajos de un edificio , de unos 5 metros de ancho por 15 metros de largo
aproximadamente.
Destinado
a multiusos como sala de reuniones para actividades de barrio , taller
lúdico , ensayos de
"grupos de
garaje" ,etc etc. |
Fiun
Poin con apenas unos meses de existencia se estrenan en un primer concierto
en exclusiva compañía de
amigos. Seguramente
el lector se preguntará porque dedico espacio a un grupo novel en
lugar de venderme el
alma por publicar
una crónica de un grupo de primera división. Pues ... porque
es en esa etapa donde se
aglutina la
mayoría de factores que hace que unos chicos ( pocos entre miles
) lleguen al cabo de los años a
subirse a
los escenarios de los festivales más conocidos. La ilusión,
el aprendizaje de un oficio, la cohesión
como grupo,
paciente y empecinada actitud ante todas las contras, empezar a desarrollar
la autocrítica,
interminables
sesiones de "ensayo y error", tobogan de suplencias y caidos en combate. |
Tiene
que haber una explicación para que generación tras generación
el ciclo se repita.Aunque siempre queda
aquella máxima
: "El único momento en el que un músico gana dinero es cuando
se vende el instrumento"
Fiun Poin
es un trio en medio de un oceano de influencias musicales y con la complicada
tarea de saber hacia
donde encaminarse.
No voy a ser
crítico , ni puedo , con quienes derrochan inocente ilusión
y ganas de hacer música própia :
Marina es
la primera stickista española ( por el momento la única )
y con tendencia a colorear su sonido vía f/x
y midi a un
sinte. Esto ya difiere de la estructura típica y calcada de trío
instrumental. Jaume recurre al uso de
loops. Lo
cual implica la necesidad de estructurar con melodía. Y Ernesto
tiene la sensatez de estar pendiente
del desarrollo
en lugar de machacar a golpes de bombo & platillo. Encasillarlos en
un estilo es superfluo .
Acaban de
empezar. Si acaso .... me recordaron un experimento de Robert Fripp durante
los años 70 ( creo que
en el 1976
ó 1977 ) un grupo llamado The League of Gentlemen con Sara Lee (
bajo ) Johnny Toobad (batería),
Barry Andrews
y el mismo Fripp (guitarra) con melodías "disco secuencial" |
|
Epakta
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
 |
